Petit curset per a catequistes

Heu vingut aquí perquè voleu ser CATEQUISTES D’INFANTS. Enhorabona! Cal, però, abans que tot que us aclarim una cosa: no sou vosaltres que heu vingut solament perquè us agrada l’aventura d’educar els infants en la fe, sinó que si sou aquí –per voluntat pròpia, certament–, és perquè us han cridat… Sí, sí, us han cridat! No és una crida que se senti per les oïdes, sinó que se sent per dintre! Us podriem dir com Jesús ho digué a Sant Pere (Mt 16): “Benaurats perquè això no us ho ha revelat ni la carn ni la sang sinó el meu Pare que està en el Cel!”

La Vocació és la crida que ens fa Déu a través de l’Església. Els Bisbes enviats (successors dels Apòstols = enviats), han rebut la missió d’ensenyar, amb la potestat de “cridar” i “enviar” a ensenyar a tots els batejats escollits. Tots els batejats tenen la capacitat per a ser “enviats a ensenyar”, però no tots són “escollits”!
–Vosaltres, Sí!
-Per què?
-Ah! Misteri de predilecció per part de Déu!
Déu estima tothom infinitament, però alguns els estima més, sense fer injúria a ningú! Misteri! Però us ha triat a vosaltres!
–Serà perquè sou millors que els altres?
-No! La crida de Déu sempre és gratuïta! No la mereixem, sempre és Gràcia, que vol dir gratis! De franc!
–Serà perquè teniu les qualitats per a ser catequistes?
-Potser, sí, però no cal! Els humans per donar un càrrec pressuposem les qualitats per a exercir-lo, però Déu  no pressuposa les qualitats. Ell les hi posa! (St. Tomàs d’Aquino).

• Molta humilitat. No és pel què valem, sinó pel que Déu ens estima.
• Molt d’agraïment a la Bondat de Déu que no sols ens ha creat, sinó que ens ha triat.
• Molta confiança ja que, si volem, ho farem molt bé! És Ell qui ens donarà tot el necessari per a ser bons educadors.
• Cal tenir ben clar que Déu ens crida a educar la fe dels infants. No som educadors de Cultura física, ni professors de Primària, ni tan sols uns simples creadors de valors humans i prou. Som tot això però SEMPRE, enfocant tots aquests valors cap a la dimensió de la FE, que abraça tota la vida humana. Una Fe que ens compromet amb Crist, a través de l’Església. Penyora certa de pertinença a aquesta Església: El treball en la Parròquia. Amb la garantia que dóna que ens ha cridat o acceptat el rector de la mateixa.
• Cal tenir ben clar que el nostre “JEFE” és el Senyor. Nosaltres som simples instruments de la seva Bondat. Per tant: Moltes vegades “farem més bé parlant a Déu dels infants, que no pas quan parlarem als infants de Déu!”. Perquè ja ho ha dit l’Esperit Sant per la ploma de Sant Pau: “Ni el que planta, ni el que rega són res, sinó Déu que dóna l’increment intern per a la creixença!”

• AMABLE, SIMPÀTIC, SOMRIENT I SERIÓS: Ser mable, vol dir fer-se estimar. Sense amabilitat no pot haver-hi simpatia. Els infants són éssers molt delicats i cal tractar-los amb delicadesa, que és una forma d’amabilitat. Cal saber-los escoltar com si, en aquell moment, el que ens diuen fos el més important del món. I són de per si, simpàtics, per això cal correspondre’ls amb tota la simpatia de què siguem capaços. Somriure amb facilitat és sempre bo per a tothom. Davant dels infants, si no hi ha una causa greu que recomani el contrari, haurien d’estar sempre somrients. Una cara somrient atrau els infants. més que els imans el ferro. Jesús sempre somreia als infants, per això es barallaven per acostar-se a Ell. Ho diu l’Evangeli! La serietat no esta renyida amb l’amabilitat, ni amb la simpatia. La serietat no ha de ser mai amb paraules amargues. I sols s’haurà de fer servir quan calgui. Es logra més dient a un infant: _Això que fas em fa estar trist, que no pas enfadant-se, indignant-se, cridant, etc.

• PREPARAT: Cal llegir, escoltar, preguntar, estudiar si cal. I preparar les coses que s’ha de dir i amb quines paraules s’ha de dir. Els infants no entenen el llenguatge figuratiu. El respecte als infants i la pròpia consciència, ens ho exigeixen.

• UNIT AL SENYOR AMB UN TRACTE PERSONAL I INTENS! S’ha dit: “Si ets una bona Catequista resaràs molt, i si reses molt seràs una gran Catequista!” “Ningú no pot donar el que no té”. “D’allà on no n’hi ha no en pot rajar”. Si no mantenim una autèntica amistat amb Jesús… no farem els infants amics de Déu! Més encara! si no estem ben plens de desig d’omplir-nos de Déu… direm les coses sense convicció, i si no som hipòcrites… poc ens faltarà! Si més no, farem comèdia!

• HA DE SER SEMPRE EDUCADOR: Val dir que ha de saber aprofitar totes les oportunitats i les circumstàncies, encara que s’hagi de canviar de tema. Exemples: Si un dia plou i els infants es distreuen amb la pluja… Val més parlar de la pluja que no pas gastar energies intentant fer-los atendre al tema. Es pot dir: “Que gran és Nostre Senyor que pot regar totes les plantes sense cap esforç. A casa tinc una planta –tal– que per regar-la he d’omplir una regadora blava que tinc, dues o tres vegades. En canvi Nostre Senyor ho rega tot a l’hora i més bé que ningú”. O bé: “Quina sort que plogui! Es mullaran els boscos i així no hi hauran incendis! Ara li podem donar gràcies a Jesús per aquesta pluja!”. Qualsevol floreta pot fer-nos exclamar: “Que Maco que és Nostre Senyor que ha fet flors tan boniques!”. Davant la notícia d’un nen malalt o que té malalts a casa, o una desgràcia de les que en passen tantes: “Com que Déu Nostre Senyor sempre ens escolta, ara li demanarem per això o per allò altre”.

Farem servir la paraula INFANT per a incloure els conceptes de nen i nena. L’infant serà un home o una dona d’aquí a un temps, peró mentre és infant no es pot tractar com un home petit o com una dona petita, sinó com això que és: un infant. Perquè com a tal, té la seva manera peculiar de pensar, de sentir, de reaccionar… que no tenen
gaire a veure amb la manera de pensar, de sentir i de reaccionar que tenen els adults.
Hi ha qui s’erra creient que als infants se’ls pot tractar igual que als grans, però fent les coses en petit. Per exemple: Una hora de Catequesi per a gent gran, serveix per als infants, però que duri sols ½ hora (!).
No! de cap manera! Ningú pensa que els vestits per a un infant siguin els del seu pare o de la seva mare, però escurçats!
Els infants són capaços d’aguantar bé, una o més hores del què sigui, amb la condició de què siguin adaptades a la seva manera infantil de ser i de fer! Reaccionen diferent que els grans.
Exemple: Es cansen d’estar quiets o sense fer res. “Mare, em fan un mal les cames! –deia una nena en tornar del col.legi– M’han fet estar asseguda tota la tarda!”. Per a ells això és normal, no pas per a la gent gran.

1. L’INFANT PENSA EXCLUSSIVAMENT AMB IMATGES, molt més que no pas els grans. L’infant encara ha de construir les idees abstractes a través de les imatges. Cosa que farà de mica en mica.
2. Pels infants, LA BONDAT és fer coses bones. I les coses són bones, quan el pare, la mare, o la catequista, els diuen que tal cosa és bona!
3. L’AMISTAT, per a ells és jugar junts, parlar, fer companyia, fer estar content, divertir, escoltar… De l’amistat tal com la tenen
   els grans, ells en són incapaços. Mireu si n’és d’important la missió educadora (pares, mestres, catequistes…) que la formació moral de l’infant, normalment li durarà tota la vida, i és l’educador qui forma els valors ètics en l’infant!
4. TÉNEN UNA MEMÒRIA D’ELEFANT. Cal aprofitar-la. Amb dues o tres vegades de repetir una cosa, sobretot si és concreta
   i dita amb idèntiques paraules, ja la tindran memoritzada, i potser que per tota la vida. Fa 47 anys que a la Catequesi de Sitges, els infants repetien sovint aquesta frase: “La nostra oració sempre és bona, encara que nosaltres siguen dolents.” Fa poques
   setmanes que un avi de Sitges vingué a veure’m i repetint-me aquesta frase, em deia que sort n’hi havia tingut en més d’una ocasió.
5. TÉNEN UNA ATENCIÓ INTENSA, SI BÉ MOLT VERSÀTIL.
   Sembla que no escoltin, però ho fan intensament, sobretot si els interessa el què els diem. Però tenen una facilitat de canviar l’atenció d’una cosa a l’altra, que sembla que puguin escoltar dues o tres coses a l’hora.
6. PASSEN DE LA IDEA A L’ACCIÓ “ELÈCTRICAMENT”.
   Quan se’ls diu una cosa que s’ha de fer, si la veuen clara es disparen a fer-la “ara mateix”. Lespera per a ells és un verdader turment. Aplicació pràctica: Quan se’ls ha de dir que facin una cosa, primer s’ha d’explicar la cosa com si no s’hagués de fer. D’altra manera ja s’hauran posat en moviment i no ens podrem fer escoltar. Exemple: Si el Mossèn els espera a l’església per fer-los alguna explicació… No se’ls ha de dir: ara anirem a  l’església que el Mossèn ens explicarà tal o qual cosa... sinó: Coneixeu el Mossèn tal? Diu que us vol explicar tal i tal… per això ara agafeu la cartera i anem cap a l’església.
7. ELS AGRADA ASSABORIR ELS SEUS CONEIXEMENTS. Per això els agrada que se’ls repeteixin les coses. Aquí sí que es posarà a prova la memòria de la Catequista! Perquè si dieu un detall diferent un dia d’un altre… ells us corregiran: No! que eren tres o eren quatre! Escolten les coses repetides, -siguin temes, siguin rondalles- amb una fruïció semblant a la dels melòmans quan escolten la seva música preferida (repetida, no?). Això fa que cal no atiborrar-los de coneixements, sinó dels més bàsics, però molt repetits. Un coneixement en el que cal insistir és amb la idea de que Déu és BO, perquè ha fet totes les coses bones, i sempre vol el que és bo i ho vol per a tothom! És maco perquè ha fet totes les coses maques. És el nostre amic perquè ens estima a tots d’un a un, ens dóna tot el que tenim de bo, ens escolta sempre, ens fa companyia, ens fa estar contents, sempre ens vol ajudar, etc. Si els fem entendre això, serà fàcil portar els infants cap a la pregària, a la confiança, a la fe positiva, a la vida cristiana d’intentar agradar Déu en totes les coses, superar la moral per la caritat integral, i el temor per l’amor!
8. NO ENTENEN EL LLENGUATGE FIGURATIU. El Cardenal Gumà deia que: Per fer un sermó de ½ hora a la gent gran, necessitava preparar-se durant una hora, més o menys. I que per parlar ½ hora als infants, amb tres hores de preparació encara no en tindria prou. A una classe de nenes petites del Col.legi Vedruna, fa molts anys, en la vigília de la Immaculada, un sacerdot que no s’havia preparat començà dient: “Jo sempre he vist que Déu nostre Senyor, quan algú se li acosta per la ma de Maria…” Una nena s’aixecà per preguntar: “Tu, l’has vist a Déu Nostre Senyor?” Una altra ja estava dreta per preguntar: “Hi ha algú que hagi donat la ma a la Mare de Déu?” Aquí s’acabà el sermó del Mossèn!
9. FÍSICAMENT GAIREBÉ NO ES CANSEN. Els cansa, més aviat el no fer res o el no bellugar-se. Sempre que es pugui s’ha de buscar la manera de fer-los bellugar.
10. TENEN EL SENTIT DE LA IMITACIÓ AL MÀXIM. Sobretot el que els entra pels ulls. Imiten els seus companys, els germans grans, els pares, els mestres i els catequistes. Ho imiten tot: els gestos, la manera de caminar, d’asseure’s, les ganyotes. Les bones actituds del catequista seran eficacíssimes per tal que els infants també les tinguin. Més que cinquanta sermons! Plegar un paper de terra i posar-lo a la paperera, penjar bé l’abric o l’anorac… No fumar… etc.
11. TENEN EL SENTIT DE LA BELLESA I DE LA POESIA MÉS POTENCIAT DEL QUE LA GENT GRAN ES PENSA. És fàcil portar als infants a la contemplació de la bellesa per a elevar-los a la Bellesa divina: una flor, un núvol, una posta de sol,… I les rondalles i explicacions com més belles i més poèticament es facin, millor.
12. L’AMOR PROPI ÉS MOLT VIU. No són orgullosos, però sí molt sensibles al tracte que se’ls doni. Fan molt cas de les lloances, i també dels desprecis. És fàcil sentir-los dir moltes vegades: “ara no jugo”, “ara no t’estimo”, “ara plego”. És fàcil manejar-los si se’ls diu coses com aquestes: Com que tu ja ets gran, ara has de fer això! Com que ets tan maca, faràs això altre. No cal dir com són de competitius! Per a poder ser més que un altre, ser el primer, etc. És un dels millors sistemes educatius el de l’estimulació cap a les coses millors, PERÒ, SENSE PASSAR-SE! Podriem crear una incapacitat cap a la humilitat, a la generositat, la solidaritat, etc. I acabaríem fent-los aptes sols pel triomf mundà de la societat de consum, que mai ha estat cristiana. Recomanar-los que a casa facin favors perquè així seran els més macos de casa…, No! En tot cas que els favors els facin sense que ningú se n’adoni, i Déu que tot ho veu els farà sentir l’alegria de ser bons, o si més no, Jesús que tot ho sap estarà content… Sí! Perqué això els aparta de la vanaglòria i els fa entrar en el món sobrenatural del tracte personal amb Jesús.
13. VOLEN SER GRANS. Fer-los-hi entendre que de grans ho són els que saben estimar sense cobrar els favors, els que saben ser generosos, els que saben fer sacrificis pels demés, els que saben ser valents, etc.
14. VOLEN CRIDAR L’ATENCIÓ. Cal conèixer i recordar el nom dels infants. Si els cridem pel seu nom se senten personalitzats, cosa que els complau palesament. Els que més ho agrairan seran els tímids, dels que se n’ha de tenir una cura especial. Per poc que ens descuidem quedaran apartats de les actuacions amb detriment del seu aprofitament. Per altra banda acabaríem fent preferències amb els més oberts i simpàtics. I això sempre fa mal: als infants i a la mateixa Catequista. ** Cal parlar dels infants “vedettes”. S’anomenen aixi els que exageradament volen cridar l’atenció. Estan sempre a punt de fer-se el centre de l’atenció sigui com sigui. Enreden molt i poden acabar amb la paciència de qualsevol. Si no poden cridar l’atenció fent coses bones… en faran de dolentes, que li són més fàcils de fer. Moltes vegades es confon un infant “vedette”, amb un entremaliat, o fins i tot donat a la dolenteria. Almenys en tenen la fama! No sempre és fàcil dominar-los en profit d’ells mateixos i dels altres  companys de grup, el millor sistema -no pas fàcil- és procurar no donar-los publicitat quan fan una cosa indeguda, i lloar públicament quan fan una cosa ben feta. També pot donar bon resultat, l’encarregar-los alguna funció: Repartir els papers i llàpissos, etc. És a dir, fer-los sentir importants, però no per iniciativa pròpia, i per a fer-los sentir el goig del servei als altres.
15. VOLEN SER PROTAGONISTES. El fet de cridar l’atenció coincideix amb aquest de ser protagonistes. Per això els agrada dibuixar, i ensenyar els dibuixos a tothom… fer encàrrecs… fer teatre, i que se’ls escolti!
16. SÓN MOLT AFECTIUS. És normal que una catequista estimi els infants. Però ells són tan necessitats d’afecte que no n’hi ha prou d’estimar-los, cal que ells ho notin i que entenguin que sobretot els estimem perquè Jesús ho vol. Si la Catequista es deixa portar per la sensibleria, farà més mal que bé: fàcilment farà diferències, no preferint els que més ho necessiten sinó els més sim-pàtics, i deixarà de banda els més apocats, tímids, amb problemes familiars, etc. És una temptació molt perillosa per a les principiants. Per això és tan important que la Catequista pregui molt. La vida interior, d’intimitat amb Déu, és imprescindible per acostar la mainada cap a Déu, i no fer-ne un grupet de “fans” d’una mateixa!

EL JOC

El joc és el seu respirar vital. És el que es prenen més seriosament. Els interessa, els apassiona, els absorbeix…! Fixeu-vos que juguen amb tot el que els cau a les mans, tant si és una joguina, com si és la més sofisticada i valuosa màquina fotogràfica! És en el joc quan són més espontanis i més oberts, per això és recomanable observar-los quan juguin, perquè és quan s’ls pot conèixer amb profunditat. És molt convenient que el Catequista, més que jugar amb els infants, sàpiga fer jugar els infants. S’estalviarà la “competició” amb ells, i podrà fer d’àrbitre neutral en bé i profit de tots. Fer jugar els infants sempre serà una obra bona. I molt agraïda per tothom: els mateixos infants, els pares i tots els que els estimen, i per totes les persones de bé. Perquè poques coses hi han de més simpàtiques, que el veure com algú dóna alegria a éssers tan amables com són els infants! Aquesta bona obra, per una Catequista sempre ha de tenir la dimensió de la caritat, o sigui s’ha de fer per amor de Déu, que és qui més i millor ens ho agrairà! Si no seria pura vanitat o busca de la satisfacció pròpia. A més, no s’ha de fer solament per entretenir la mainada, ja que el joc té una tal fascinació pels infants que cal aprofitar-la al màxim. Quan es fa jugar els nens cal aprofitar les possibilitats d’educació que porta el Joc.

Les virtuts que fàcilment els jocs poden estimular, són entre moltes d’altres: col.laboració, solidaritat, esforç, servei, alegria, serietat (no cares serioses), noblesa, domini, respecte, amistat, companyerisme…etc.

Dos principis generals a tenir en compte, expressats per aquestes dues frases:

• «Un cristià sempre juga net»
• «En els jocs volem guanyar, però aprendrem a perdre». Si es compleixen aquestes dues coses, un joc sempre serà educatiu!

Qualitats que cal que tingui un joc:

• que sigui un bon joc. (n’hi han molts, gràcies a Déu)
• que els infants l’entenguin bé. Abans d’engegar-lo, seria bo explicar una aventura que tingui que veure amb el joc (això fàcilment es pot improvisar).
• explicar les regles del joc, ben senzillament, amb paraules precises i amb normes ben concretes. Procurar que sigui un joc pel lloc adequat: hi ha jocs de sala, de camp, de bosc… El catequista farà d’àrbitre.
• L’entusiasme del Catequista s’encomana sense voler. Però cal que hi sigui!: “Anem-hi!”, “Som-hi!”, “Vinga!”

Del que hem dit se’n dedueix que dirigir un joc no és fàcil, però tothom qui vulgui saber-ne: en sabrà! Qui es pensi que és fàcil, mai no servirà!
Qui es pensi que no en sabrà mai, si vol, servirà!

LES RONDALLES

Els infants viuen els contes i les rondalles “vitalment”. Els protagonistes de les rondalles els captiven! Les accions i les paraules dels protagonistes d’un conte intentaran imitar-les i repetir-les quasi “instintivament”! Es diu que “una imatge val per mil paraules”, però són molts els pedagogs que creuen que una bona narració ben feta, crea dins la imaginació de l’infant, les imatges de fabricació propia, que són molt millors i més eficaces que les donades per mitjans
audiovisuals.

Per a una explicar als infants una rondalla cal tenir en compte vàries coses:

1. Cal tenir una bona rondalla, amb uns bons protagonistes
2. Escollir el moment adequat
3. Escollir el lloc adequat
4. La postura adequada dels infants
5. Adequada col.locació de la narradora i la gesticulació.

Cal tenir una bona rondalla, i ho serà si té:

1. Un bon argument, amb la seva presentació de l’ambient i els personatges.
2. Una bona aventura a realitzar, preparatius, unes dificultats a vèncer, amb l’enginy, la valentia i l’alegria del protagonista.
3. Suspense: “com s’ho farà?”, “com se’n sortirà?” “qué dirà?”
4. Un final feliç, correcte i si pot ser edificant, millor!

Quins protagonistes?

• El «bons»: ón els valents, els simpàtics, els que són nobles, pensen en els altres, s’encomanen a Déu en les dificultats, no tenen mai mandra,
  etc. Però no són tan perfectes que no puguin equivocar-se alguna vegada.
• El taujà o la taujana: és el pànfil, el beneitó, el covard, etc. a càrrec d’ell aniran totes les situacions còmiques de la narració. El que s’espanta per tot, o bé sempre té gana, o s’adorm i es cansa fora mida… (Recordeu la narració del Lluquet i Rovelló d’en Folch i Torres). Però no tan taujà com per no poder, en alguna ocasió, fer-ne alguna de bona.
• El dolent o els dolents: Són els que posen dificultats, trampes i volen el mal i el fracàs dels protagonistes bons. Però no tan dolent que no pugui tornar-se bo al final, gràcies a la conducta noble i generosa dels protagonistes bons.

Escollir el moment adequat
O sigui que no coincideixi amb una altra cosa més atractiva pels infants. P.ex.: l’hora d’anar-se a banyar a la piscina. És molt adequat després d’una activitat cansada físicament. Quan a fora plou o fa massa sol, etc.

Escollir el lloc adequat

• Que puguin asseure’s bé, ni que sigui a terra
• Que no hi faci fred, ni massa calor
• Que no sigui un lloc massa petit, etc.
• Que al terra, no hi hagi gravilla.
• Que no hi hagi coses que els distreguin ( Gent que passa, nois que juguen, bestioles: Gossos, gats, gallines, vaques, etc.)

La postura dels infants
Asseguts, millor. Que no estiguin apretats, per molestar-se necessàriament. Si pot ser una sola fila. Que no tinguin ningú davant, sinó la narradora. Si poden arrepenjar els braços, millor (una taula, una barana, etc.)

Posició del narrador
Davant dels infants de manera que tots la vegin plenament. Pot estar asseguda, si no hi ha més remi. Però molt millor si està a peu dret i
amb possibilitat de bellugar-se. La gesticulació, i el moure’s de la narradora, són molt importants. No és el mateix dir “Es va ajupir” o dir-ho fent l’acció d’ajupir-se, “es posà a escoltar” o acompanyar-ho del gest de parar l’orella, etc. Com màs petits són els infants, més important és la gesticulació i els moviments de la narradora.

EL DIBUIX
Ja hem dit que els encaixa bé, perquè els fa creadors, protagonistes, acreedors a l’aplaudiment, etc.
Cal procurar:

• Que tots disposin del necessari: papers per tothom, llàpissos i colors suficients, gomes d’esborrar abundants, estris de fer punta als llàpissos, etc.
• Una bona taula i espai suficient
• Donar-los les idees a expressar ben clares i definides. Concretes, mai abstractes.

LES CANÇONS, ELS MIMS I LA DANSA:
Són d’una extraordiària importància. El cant i la dansa són innats en ells. Caldrà que la Catequista aprengui a aprofitar aquesta inclinació, per saber inculcar moltes idees a través d’una cançó o d’una dansa improvisada.